Cinc lletres, cinc fontanes.
Les plagues de Jesús, cinc fontanes de sang.
Les lletres de Maria, cinc fontanes de neu.
Maria.
Els mots han d'aguantar el pes de les idees, com l'aire el dels ocells.
Ja tindran prou suport, cinc lletres justes, per a aguantar tanta beutat, tanta amor, tanta gràcia?
Direu: —Es tracta de la neu i la neu és tan flonja!—
Però la neu amuntegada ensorra les teulades i esqueixa els brancs més forts!—
I el nom de la Verge, Maria.
Va trigar segles, Déu, a revelar el dolç Nom. Com si fos cosa de pensar-s'hi!
"Heus aquí que una Verge concebrà..." Però no l'anomena.
El nom de Cirus el digué. El de Maria no, fins ara, que ha de venir l'infant Jesús i ha de trobar la Mare en tot divina.
Maria.
El poble que espigola les feixes de l'Església per si hi trobava alguna espiga per a collir, i veu que el dia de l'Assumpció el cel gasiu va endur-se'ns de Maria tota relíquia major; en el dolç Nom es "venja": —relíquia vivent, autenticada per les Santes Escriptures.—
Tal com el deia sant Josep. Tal com el deia el dolç Jesús, amb força de besada els cristians el van dient.—
Relíquia del cor, relíquia dels llavis—, és el seu nom:
Maria.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada