La traducció humana de l'amorosa vida íntima de la divinitat...
Si el primer mot del Credo és creure en un Déu Pare!
Si Déu en Trinitat, ni que en grau eminent, vol dir Déu en família!
Si la Paraula eterna que Déu parla: el Verb que diu als homes, és un Fill!
Si l'Encarnació és el gest familiar de la mareta que dorm tranquil·lament en cambra d'or i sent tot d'una que el petit gemega al seu costat dins el bressol i deixa el llit i corre al bres: s'acotxa sobre el fill, l'agafa i l'alça; el besa i l'estreny damunt del cor, que se l'hi posaria!
Mireu el Pare etern extasiat amb l'home pecador que gemegava, estret damunt del cor...
Sinó que Déu pot més que aquella mare estima més i estreny tan fort... que el Verb es va fer home!
¿No és un afer de Pare i Fill, aquesta fèrvida abraçada que ajunta eternament?
Maria, Josep i l'Infant.
O, si l'economia cristiana, més que com un problema d'alta escola, ens el miréssim simplement com una qüestió d'un Pare amb els seus Fills; un problema de llar, un afer de família!
Si anéssim més calçats amb les sandàlies humils de l'Evangeli de la Pau!
Maria, Josep i l'Infant.
Au, acostuma't, home, a les famílies. Com més parents, més gran amor.
Hi ha l'eternal Família divina.
Hi ha aquesta de Betlem.
Hi ha d'haver l'altra del teu cor: caseta humil on Déu hi sigui Pare, i la dolça Verge, Mare; Josep, el pare putatiu i tu, el fillet submís.
La vida interior ha de tenir escalf de família.
La llar, ben abrandada de les virtuts humils, oberta a tots els homes vistos i amats com a germans.
Viure d'amor ja ací en la terra, alçats al cel els ulls mentre diem el Parenostre, esperant el jorn que en la gran Llar del Pare de Famílies serem gronxats eternament igual que benjamins de la Divinitat.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada